De Montjuïc al Kilimanjaro.

Em vaig adonar veient el magnífic documental dirigit per Manuel Garriga, historiador de l'motor i que és un detallat treball sobre aquesta expedició, que compleix el seu 50 aniversari, sobre la indústria de la moto a Catalunya i la rivalitat entre Montesa i Bultaco.

El fil argumental gira entorn de la primera travessia d'Àfrica en moto, protagonitzada per cinc intrèpids viatgers: Oriol Regàs, Rafa Marsans, Tei Elizalde, Enric Vernís i Manuel Maristany, que va recórrer 20.000 quilòmetres en 100 dies a principis de 1962, des de Sud-àfrica a Tunísia travessant Zimbabwe, Zàmbia, Etiòpia, Sudan i Egipte. I va ser a més una inesperada i espectacular campanya de llançament d'una moto crida a fer història, la Impala.

Era un gran repte promogut per Regàs a què es van unir Marsans, Elizalde i Vernis, experts pilots de competició i un cronista que no sabia anar en moto, Maristany. Acompanyats per un Land Rover que els expedicionaris van cridar Kiboko (rinoceront en suahili), tres prototips Montesa de 175 cc i 10.5 CV de potència que fins i tot tenien entre si diferències mecàniques com el sistema d'embragatge, van ser capaços malgrat la seva aparent fragilitat de superar fang , selva, deserts i sabanes aconseguint el seu objectiu.

El documental ja està disponible a la videoteca de TV3, Televisió de Catalunya, i és de visió obligada per als aficionats a la moto. I també recomano la lectura d'el llibre, un deliciós successió d'anècdotes en què Maristany va reflectir la societat i forma de vida de l'Àfrica post colonial que ja no s'assembla en res, per bé i per mal, a la que coneixem avui dia.

Quan es va posar en marxa la seva idea, els viatgers pretenien dur a terme una aventura atrevida entre un grup de bons amics, sense més. No obstant això, l'expedició tenia lloc poc temps després d'un fet que cinquanta-quatre anys després encara aixeca butllofes, la ruptura professional entre Pere Permanyer i Paco Bultó. Eren els homes a el comandament de Montesa, apassionats pels motors i les motos, però diuen els que els van conèixer, molt diferents entre si i els dos amb una forta personalitat.

Bultó sempre va defensar la competició com el valor més destacat d'una marca: "El mercat sempre va després de la bandera a quadres" deia i va abandonar Montesa en 1958 per crear la seva pròpia marca, Bultaco, davant la negativa de Permanyer a mantenir presència i inversió en les carreres. I aquest va ser l'inici d'una enorme rivalitat esportiva, industrial i comercial que es va perllongar al llarg de 25 anys.

Aquesta personalitat, aquest caràcter tan diferent i tan marcat entre els líders i els seus col·laboradors i també les seves motos, va crear fílies i fòbies, odis i passions i també d'una sèrie d'enemistats i desencontres que es mantenen pràcticament intactes.

Als seguidors i amants de Bultaco no se'ls pot obligar a pujar a una Montesa ni a punta de pistola. I a l'inrevés, quan a un seguidor de Montesa se li nomena Bultaco, el subjecte en qüestió no pot evitar patir tot tipus de picors. És una cosa sorprenent i sobre el que he pensat després de veure la pel·lícula.

Com en tot, hi ha gent equànime que reconeix mèrits d'uns i altres, però tal com passa en el futbol o en la política, l'opinió i els sentiments es polaritzen i cadascú menysprea tant com pot els mèrits de l'altra part el que no deixa de ser un símbol de la esquizofrènica societat en què vivim.

I el viatge dels cinc motoristes a Àfrica té part de la culpa. La seva repercussió va ser tan gran i inesperada, que una moto que originalment havia de cridar Montjuïc, es va acabar cridant finalment Impala i va ser un dels majors èxits de la indústria catalana en tota la seva història, a al punt que es va fabricar una segona versió quan Montesa ja estava en negociacions amb Honda.

Leopoldo Milà, un tècnic que havia treballat a l'ombra de l'carismàtic Bultó, va ser l'encarregat de dissenyar una moto que signifiqués el rellançament comercial de Montesa i va encertar a la primera creant un model que es va convertir molt aviat en un símbol.

Amb milers de Impales rodant pels carrers i per països de tot el món, fins i tot John Wayne i Steve McQueen tenien una, la guerra comercial es va traslladar als circuits de velocitat i motocròs. Catalunya era un potentíssim centre industrial i dotzenes de marques omplien els carrers d'un país que ja estava oblidant la postguerra.

A Bultaco i Montesa se'ls unien noms com Rieju, Ossa i Sanglas. I per descomptat, Derbi que a la callada venia com xurros seus fiables Torxa de 49 cc, les populars "Paleta" i que de la mà d'un atrevit zamorà anomenat Ángel Nieto començava a aconseguir un cert prestigi en el mundial de velocitat.

Al documental de Garriga, parlen molts dels protagonistes d'aquella època. I les seves opinions reflecteixen el que va ser allò. La ruptura entre Permanyer i Bultó va haver de ser molt dolorosa i conflictiva.

I a l'escoltar gent d'un o altre bàndol, tot i surten a la llum rancúnies mal dissimulats, i comentaris a mitja veu sobre plànols, dissenys, idees i projectes que no se sap bé qui va idear i en quin calaix es van quedar o van aparèixer.

I aquesta enemistat es traslladava a la competició on els pilots formaven part de cada empresa, eren gairebé de la família. No tenien res a veure amb els professionals d'aquest segle, indiferents a la història i que poden córrer avui aquí i demà allà. La marca es portava al cor i els protagonistes reconeixen sense cap problema, fins i tot amb un punt d'orgull, que entre uns i altres no es dirigien la paraula.

Les carreres de velocitat eren el terreny de conquesta i les 24 Hores de Montjuïc l'escenari de la gran batalla. La mítica cursa barcelonina era l'esdeveniment cimera i abans que les motos italianes i japoneses dominessin la muntanya, Montesa i Bultaco van aconseguir victòries que eren una qüestió d'honor per a tècnics i pilots.

Però la batalla no era només a Barcelona. Marques i equips coincidien a tot arreu i els quatre africans d'Operació Impala, pilots molt actius, destacaven en competicions molt diverses. Marsans, cap de departament de competició de Montesa entre 1959 i 1967 era l'únic professional.

La resta eren brillants amateurs. Vernis destacava en ral·lis de regularitat, Regàs estava considerat el millor pilot en males condicions atmosfèriques, pluja o boira i molt bo en resistència. I Elizalde era possiblement el pilot més fi de la seva generació, campió d'Espanya de Motocròs en 1961, guanyador de la segona edició de les 24 Hores el 1956 i també del primer duel entre Bultaco i Montesa a Montjuïc el 1959.

Van passar de competir a Montjuïc a aconseguir el Kilimanjaro i els deserts etíops i viceversa, com si fos el més normal de món. I no ho era en aquella època. Ells i els seus col·legues de generació haurien de tenir un lloc molt més destacat en la història de l'motociclisme de la que tenen.

Gent com un un tipus molt discret anomenat Salvador Cañellas, dotat d'una rara habilitat per pilotar pressa qualsevol cosa amb rodes i motor que caigués a les seves mans i que al maig de 1968 va aconseguir la primera victòria espanyola al mundial de motociclisme, fins i tot abans que el mestre Ángel Nieto. Va ser al maig de 1968 a Montjuïc pilotant una Bultaco TSS 125.

Van ser anys de ressorgiment, de gent atrevida, d'industrials ambiciosos i enginyers molt capaços que van dissenyar motos que eren una referència en el món sencer ia més en totes les especialitats, velocitat, trial, motocròs i enduro. La crisi dels anys 80, la invasió japonesa i una certa manca de lideratge comú destruir un sector sencer de què només Derbi es va salvar.

Bultaco va desaparèixer i Montesa va ser absorbida per Honda. Van abandonar carrers i circuits amb més pena que glòria per què mereixien millor sort, però al menys ens queda el record d'aquestes batalles entre personatges gairebé llegendaris, entre pilots extraordinaris i motos de llegenda, els nom tenim tots els aficionats a la memòria.

Operació Impala permet reviure aquesta expedició i els secrets d'una guerra sense quarter. No s'ho perdin.